XIII Jornades Universitàries de Cultura Humanista

 Els passats dies 18 i 19 de novembre es celebraren les XIII Jornades Universitàries de Cultura Humanista a l’Abadia de Montserrat, que enguany, amb el títol de La Imatge del Sagrat. Presència i transparència del trascendent, pretengueren apropar-nos a la capacitat de la ment per a indagar fora de l’epistemologia de les ciències exactes, abocant-nos a un món de contingut més enllà del concret físic i de l’aspecte sensible, on la humanitat ha associat tradicionalment imatges plàstiques a les seves idees religioses i metafísiques.

El responsable de les XIII Jornades Universitàries de Cultura Humanística en nom de la Comunitat benedictina de l’Abadia de Montserrat, el P. Pius-Ramon Tragan, volgué donar la benvinguda als assistents amb un discurs inicial, amb què obrí un ventall de possibilitats per al debat i la reflexió:

 «Benvinguts tots els que heu pujat a Montserrat  per participar a les XIII Jornades Universitàries, tant els que ja ens  coneixem  d’altres vegades com els qui veniu per primera vegada. Una salutació molt cordial a tots, conferenciants i oients, de part del P. Abat, dels monjos i dels col·laboradors que han preparat les Jornades.

 Primerament, voldria subratllar que aquestes nostres trobades ja van posant arrels i que comencen a estendre les seves branques. Fa set anys que es succeeixen sense interrupció i  el conjunt de les temàtiques proposades ofereixen un conglomerat interessant de reflexions centrades en l’àmbit del saber humanístic. Tant la Universitat de Barcelona com l’Abadia de Montserrat han tingut com a propòsit, al moment d’organitzar aquesta activitat acadèmica, presentar qüestions i arguments que completessin els estudis super-especialitzats de ciències exactes, que avui resulten predominants. Tenim la finalitat d’oferir una visió humana de la vida, necessària per una formació personal més completa, és a dir, tenim el desig de proposar un àmbit de reflexió humanista imprescindible per al desenvolupament de la pròpia personalitat.

 Aquesta vegada el tema: “Imatge del sagrat. Presència i transparència del transcendent” evoca una característica ben pròpia del nostre coneixement, que segueix uns camins diversos de l’epistemologia de les ciències exactes. El tema insisteix en aquella capacitat mental que sap descobrir a través d’una realitat material i concreta una dimensió i un contingut, un sentit i una força, que van més enllà del concret físic i que ultrapassa els límits del món sensible. Unes realitats que  no es limiten solament als objectes controlables de la percepció sensorial. De fet, la força  de la ment no queda exhaurida ni satisfeta amb el que és capaç de saber i de constatar en el món físic concret, sinó que vol conèixer no sols la fenomenologia  evident sinó que tendeix a indagar les causes profundes de l’univers, el principi de totes les coses i la causa de tot el que poden constatar els nostres sentits.

D’altra part, la nostra reflexió pròpia, guiada per un discerniment correcte, ens manifesten clarament els límits de la nostra capacitat mental. Sabem que no podem entendre les dimensions reals i complexes del macrocosmos i del microcosmos. Constatem que no som capaços d’explicar les causes de moltes realitats amb una precisió satisfactòria. La nostra ment no és capaç de justificar molts esdeveniments de la vida i molt menys les causes últimes d’acord amb les exigències d’un raonament convincent. El món i la vida estan plens d’incògnites que condueixen des de sempre a una investigació contínua que, tot i així, arriba davant d’un mur insuperable.

Si d’una banda no podem aclarir totes les incògnites, de l’altra, tenim innat dintre el fons de nosaltres mateixos el desig i la voluntat persistents d’indagar el misteri de les causes primeres i experimentem espontàniament un anhel de transcendència.  Aquesta necessitat del transcendent troba les seves arrels més profundes en el fet que la vida humana és contingent, que està sotmesa a perills imprevisibles que amenacen contínuament la pròpia existència. Sentim la inseguretat en la nostra pell. Sabem perfectament que les contrarietats, la malaltia i la mort acompanyen els passos de la nostra vida. Davant dels fets incontrolables, amenaçadors, imprevisibles, la nostra intel·ligència busca també punts de referència. No ens podem acontentar i viure feliços davant l’atzar, la fatalitat o l’absurd. Per això la humanitat ha cercat sempre senyals  que li permetin d’entreveure en una dimensió nova, de penetrar en aquell nivell que ja no està condicionat pels límits físics de la matèria i de percebre aquella dimensió que  pertany a l’àmbit de l’esperit. Ningú no podrà privar mai la persona humana d’anar més enllà de les fronteres quotidianes ni podrà demostrar que  les  experiències sensibles i immediates poden satisfer plenament les pròpies aspiracions. La ment entreveu  que al costat del món sensible existeix un espai divers, immens. Dedueix que hi ha d’haver unes realitats profundes, uns principis que donen sentit a l’existència humana i que  alleugereixen el caràcter provisori de la pròpia vida. Totes les persones, en el fons, cerquen una explicació del misteris de ser, del viure i del morir, busquem, cadascú a la seva manera, una resposta pacificadora davant dels avatars de l’existència. Cerquem un camí davant de bé i del mal que ens alliberi de l’atzar o de l’absurd.

 En aquest àmbit cal col·locar el tema proposat. “Imatge del sagrat”. Es tracta d’una qüestió constant en la història i que pertany al gènere del coneixement simbòlic i analògic. Podem partir del fet experimental que la mateixa vida concreta i nostres relacions humanes reposen en bona part sobre el valor  simbòlic de les accions, de les paraules, dels gests. Els mateixos actes de la vida porten una càrrega simbòlica que revelen un sentit que ultrapassa l’acció externa i permeten d’expressar un altre sentit més profund. El sentit simbòlic forma part essencial del coneixement humà. N’és un complement primordial, necessari, bàsic per la vida.

El simbolisme, com a mitjà de coneixement, pot fonamentar-se en una base natural: com és ara l’acció externa del somriure o de l’esguard, gests que expressen actituds i sensacions íntimes i invisibles de la persona, que cal deduir i interpretar.  El simbolisme pot ser també convencional, d’acord amb les tradicions de cada cultura i cada civilització. Donar-se la ma és un signe d’amistat, la inclinació del cap és un signe de reverència. Molts d’altres símbols seran diferents segons les tradicions de cada poble. En aquest sentit, la imatge serà sempre un mitjà per expressar la realitat d’un món superior.

 El llenguatge simbòlic, present en tota la història humana, esdevé una prova concreta que confirma la necessitat del coneixement indirecte, simbòlic i fins la necessitat del relat mític. Aquest principi s’aplica igualment a símbols més elevats, a signes i a analogies que tenen el seu punt de referència no pas dintre el món experimental sinó que s’eleven al món transcendent. I aquí toquem pròpiament al tema de les reflexions d’aquestes Jornades. Aquest món superior l’han evocat tots els pobles i totes les cultures a través d’imatges religioses, la importància de les quals no és tant la seva matèria real ni en el seu valor artístic, sinó el fet que signifiquen un món superior, que anomenem sagrat, és a dir, un món, separat, divers, que transcendeix les coordinades de la lògica humana.

 Poso fi a aquestes paraules introductòries, de caràcter global i volgudament genèric, per deixar pas a les reflexions més precises dels conferenciants sobre les diverses variants del tema de la imatge i el món transcendent.

 Abans, però, voldria recordar  que aquestes Jornades Universitàries  han estat  possibles gràcies a diversos col·laboradors. Ara, però, tenim el deure agradable d’esmentar “Reale Seguros”  [y dar un gracias particular a la Sra. Pilar Suárez, Directora de Comunicación y Marqueting, que nos honra con su presencia, junto con otros colaboradores de la misma sociedad]. No voldria oblidar tampoc els altres amics que contribueixen  a mantenir l’àmbit cultural i artístic de Montserrat, ni tampoc l’esforç eficaç de la Fundació Abadia de Montserrat 2025. A tots els conferenciants i oients, un agraïment sincer.»

     

                                                        Montserrat, 18 de novembre del 2011